Els periquets i lloros pertanyen a l'ordre dels Psitaciformes, un grup d'aus conegut per la seva intel·ligència, longevitat i capacitat d'imitació vocal. La seva popularitat com a mascotes és enorme, però la seva cura correcta s'allunya molt del que molts propietaris creuen quan compren el seu primer ocell.
Diferències entre les espècies comunes
Les espècies psitàcides més comunes a les llars espanyoles i catalanes inclouen el periquè australià (Melopsittacus undulatus) (vida útil: 7-15 anys), la cotorra de Kramer (15-25 anys), el lloro gris africà (Psittacus erithacus) (50-70 anys) i el inseparable (Agapornis spp.) (10-15 anys). Cada espècie té necessitats molt concretes quant a mida de la gàbia, dieta, socialització i estimulació.
Per què les llavors no són suficients
Una dieta exclusivament a base de llavors és l'equivalent nutricional d'una persona que menja només patates fregides: energèticament densa però carregada de greix i deficient en vitamines, minerals i proteïnes. Les llavors no han de ser l'aliment principal sinó un suplement ocasional.
La base d'una dieta equilibrada per a psitàcides ha de ser un pinso granulat extrusionat de qualitat, complementat amb fruites i verdures fresques (el 20-30% de la dieta) i una petita porció de llavors i fruits secs.
Necessitats de la gàbia i de l'espai
La gàbia ha de ser prou gran perquè l'au pugui volar horitzontalment, no només saltar entre perxes. La regla general és: el doble de l'envergadura de les ales com a amplada mínima. Els psitàcids necessiten temps fora de la gàbia cada dia per exercitar-se.
Senyals d'alarma que requereixen atenció veterinària
Les aus amagen els símptomes de malaltia fins que estan molt malaltes (instint de supervivència). Cal consultar el veterinari davant: plomes eriçades persistentment, canvi de veu o silenci, secrecions nasals, disminució de l'apetit, pèrdua de pes visible, regurgitació i deposicions anormals.
